Quan James Lovelock va publicar Novacene. The Coming Age of Hyperintelligence l’any 2019, molts van llegir el llibre com una especulació futurista més. Aquest científic britànic sostenia que després de l’Antropocè —l’era històrica marcada per l’impacte humà sobre el planeta— arribaria una nova etapa evolutiva dominada per éssers hiperintel·ligents sorgits de la tecnologia. Això no seria necessàriament una amenaça per a la humanitat. Ans al contrari: Lovelock suggeria que aquestes noves intel·ligències podrien convertir-se en les nostres aliades per preservar les condicions que fan possible la vida a la Terra.
Set anys després, la seva visió sembla menys una fantasia i més una descripció anticipada del present. Encara no convivim de manera conscient amb la hiperintel·ligència que imaginava Lovelock, però la intel·ligència artificial ha deixat ja de ser una promesa llunyana. Pren decisions, analitza patrons impossibles d’identificar per als humans i ofereix capacitats de predicció que fa només una dècada semblaven ciència-ficció.
La qüestió és que el problema que Lovelock considerava més urgent continua aquí, i cada cop és més greu. L’escalfament global avança, els fenòmens meteorològics extrems es multipliquen, els ecosistemes es degraden i les emissions de gasos d’efecte hivernacle continuen molt lluny dels objectius necessaris per evitar els escenaris més perillosos. Disposem de més coneixement científic que mai, però també d’una incapacitat persistent per traduir aquest coneixement en decisions polítiques i econòmiques a l’alçada del repte.
És precisament en aquest punt on la intuïció de Lovelock adquireix rellevància. La IA pot ajudar-nos a comprendre millor la complexitat del sistema climàtic, optimitzar xarxes energètiques, predir sequeres, gestionar recursos hídrics, reduir el malbaratament alimentari o accelerar el desenvolupament de tecnologies netes. Pot processar una quantitat d’informació que supera qualsevol capacitat humana i oferir simulacions extraordinàriament precises sobre les conseqüències de les nostres accions. Però continua havent-hi una diferència abismal entre el coneixement i l l’acció.
Potser la gran paradoxa del nostre temps és que disposem de les eines més sofisticades de la història per entendre els riscos que afrontem, però continuem actuant com si no els veiéssim. La informació ja no és el principal obstacle. El problema és la inèrcia.
Lovelock creia que les futures intel·ligències artificials podrien tenir un interès propi a preservar la Terra, perquè també necessitarien un planeta estable per existir. Era una idea provocadora. Però fins i tot sense arribar a aquest escenari, la IA actual ja ens ofereix una oportunitat extraordinària: convertir el coneixement en anticipació i l’anticipació en acció. No se si serem capaços d’aprofitar-la.
Hi ha qui veu la IA com una amenaça existencial. Sens dubte comporta riscos que cal regular i governar. Però potser el risc més gran no és que les màquines es tornin massa intel·ligents, sinó que nosaltres continuem prenent decisions massa curtes de mires. Davant l’emergència climàtica, la tecnologia no és la solució completa, però tampoc és un element accessori. Pot ser una de les eines més poderoses de què disposem.
El Novacè que imaginava Lovelock no consistia només en l’aparició d’una nova intel·ligència. Implicava també una nova relació amb el planeta i amb el futur. Avui, aquesta possibilitat és més tangible que mai. La intel·ligència artificial pot ajudar-nos a veure més lluny, a entendre millor les conseqüències dels nostres actes i a identificar camins que fins ara ens passaven desapercebuts. La tecnologia pot mostrar-nos la sortida del laberint. Travessar-ne la porta continua depenent de nosaltres.