El debat sobre la relació entre ciència i societat ve d’antic. De tant en tant, convé mirar bé on estem, analitzar la situació real per agafar perspectiva. Només així podrem dissenyar polítiques públiques i privades per avançar en la bona direcció.
El capítol de Joan Durantitulat Cultura científica a Catalunya: de la diagnosi als reptes de l’Informe anual de 2024 del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts (CONCA) es una anàlisi profunda i àmplia d’aquesta interacció. Planteja, per una banda, el rol de la ciència davant els reptes globals. Cito alguns extrets del seu text: “Tots aquests reptes requereixen una col·laboració interdisciplinària i global, així com un fort compromís amb la integració de la ciència en la societat per garantir un futur més sostenible, pacífic, ètic i inclusiu.” Els reptes que tenim davant son tant grans que només amb ciència podrem resoldre’ls.
“En l’estat del benestar, és responsabilitat de la ciència acostar-se a la societat, tant per garantir el retorn social de la inversió de recursos públics en recerca, com per assegurar un diàleg que permeti a la ciència entendre i assumir les necessitats socials. Alhora, però, el sistema cultural, polític i social ha d’acollir la ciència i oferir-li espais d’expressió i participació, com ara mitjans de comunicació, infraestructures culturals i òrgans d’assessorament, a banda de dotar-la d’uns pressupostos òptims i de promoure’n i protegir-ne l’emprenedoria.” Es de fet una responsabilitat multidireccional; tothom te alguna cosa a dir i a fer.
També destaca, amb l’ajut d’una sèrie d’entrevistes a diversos experts, els elements claus on cal avançar. Un d’ells, es manifest: cal ampliar i aprofundir la participació social en l’activitat científica. Com diu, “una estratègia eficaç i innovadora per implicar la ciutadania en diverses fases de la recerca científica és la realització de projectes de ciència ciutadana.” Ens cal donar mes protagonisme als projectes de ciència ciutadana, fent mes estreta la relació entre investigadors i ciutadania.
Finalment, penso que el principal coll d’ampolla del sistema es la manca de professionalització dels divulgadors científics del país. I no perquè ells o elles no vulguin. Com en Joan Duran recull al seu text: “Jordi Mas Castellà, en aquesta línia, valora positivament que «Catalunya disposa d’un enorme talent de comunicadors científics i comunicadores científiques fruit d’un ecosistema potent de recerca». Això no obstant, remarca la necessitat de potenciar la professió per fer-la més sostenible.” Fent un símil esportiu, Catalunya te una preciosa pedrera de divulgadors, els quals tenen un enorme potencial per esdevenir un del principals sectors culturals de futur i contribuir a entrelligar els mons de la ciència i la societat. Això requereix d’una política concreta que promogui la creació d’empreses dedicades a la divulgació i l’obertura d’un mercat internacional i de les empreses privades on els nostres professionals podran tenir el seu nínxol de negoci.