Penso que la sequera ens impactarà molt més del que ens pensem, i que no estem fent massa cosa a nivell col·lectiu per impedir-ho. I d’això no ens salva ni el diluvi universal. Si passés, si estigues quaranta dies plovent, ens podria ajudar segur, però no crec que solucionaria el greu problema de base. Aquest és estructural, no te solucions temporals ni tímides, cal un canvi de model de regeneració i de l’ús de l’aigua de totes totes. I aquest canvi tant ha de produir-se tan a les nostres llars com als espais comuns. Tots hem de canviar els hàbits respecte a l’ús d’un bé tant preuat com és l’aigua.
Anant bastant enrere, el llibre del Gènesi (6-8) ens parla que el Senyor va dir a Noè: “Veig que tu ets l’únic home just d’aquesta generació. Entra a l’arca amb tota la teva família. De cada espècie d’animals purs, pren-ne set parelles, cada mascle amb la femella; però, dels impurs, una sola parella, i de cada espècie d’ocells, set parelles, perquè se’n conservi l’espècie a la terra. D’aquí a set dies faré ploure durant quaranta dies i quaranta nits, i faré desaparèixer de la terra tots els éssers que vaig crear.” Aquest fenomen climatològic no es exclusiu dels textos bíblics, moltes altres religions i tradicions també el tenen incorporat en els seus escrits. Per tant, es pot pensar que algun fet molt singular va tenir lloc a la història antiga. No dic que sigui tot creïble de per se, ja que el Gènesi diu també que Noè “tenia sis-cents anys quan el diluvi va inundar la terra.” Tampoc pot ser que “el nivell de les aigües va créixer tant que quedaren cobertes totes les muntanyes més altes de la terra: per damunt dels cims més alts hi havia encara set metres d’aigua.” Això voldria dir com més que triplicar de cop tota l’aigua existent avui al planeta Terra.
Molts científics han investigat sobre possibles fenòmens històrics que haguessin pogut generar inundacions reals que haguessin inspirat el mite d’un diluvi universal. Com per tot, hi ha hipòtesis diverses i molt difícils de corroborar. Per exemple, a l’antiga Mesopotàmia, entre els rius Èufrates i Tigris, ara a Iraq, on la civilització sumèria va tenir el seu desenvolupament, hi ha evidència científica que les pujades dels dos rius, ubicats en una zona molt plana, podien haver generat una inundació amb una extensió tant àmplia que semblaria que “tota la terra estaria coberta d’aigua”. Aquests relats podrien haver quedat recollits i reinterpretats al llibre del Gènesi, molts anys després.
Tornant al moment actual i posant la vista en possibles inundacions en el futur, ens caldria revisar els possibles impactes sobre el nostre territori i la nostra manera de viure en vistes als propers efectes del canvi climàtic. La investigadora de la Universitat de Barcelona Glòria Furdada recomana revisar els límits territorials relacionats amb els riscs d’inundacions. Els plans de protecció existents diferencien entre tres nivells d’inundabilitat. Els terrenys que es consideren de més risc són els que, de mitjana, pateixen una inundació cada 10 anys. Són habitualment les lleres dels rius. Són públiques i no s’hi permet cap tipus de construcció. En segon lloc, els terrenys on hi pot haver una inundació en 100 anys. Aquestes zones es podrien utilitzar per a segons quins usos, com parcs o zones esportives, però no hi hauria d’haver edificis normals ni carreteres. A l’últim nivell, les zones amb un període de risc de 500 anys marquen ara la inundació més gran que es pot preveure. Cal evitar construir-hi infraestructures estratègiques com centrals nuclears, preses, complexos químics, etc. Com diu Furdada, el problema de les previsions d’inundació és que parteixen d’un càlcul que no té en compte el canvi climàtic. Una zona que s’inunda un cop en 100 anys potser passarà a ser inundable cada 70 o 50 anys. No som capaços encara de saber fins a quin punt canviarà, però ens hauríem de posar seriosament a predir escenaris de futur tenint en compte que, per exemple, en el passat any 2023 hem viscut ja diversos records històrics en altes temperatures, nivell de sequera, etc… El canvi climàtic va avisant a la seva manera i hem de ser capaços d’interpretar-la correctament. Amb el canvi climàtic, els esdeveniments meteorològics extrems són més freqüents. Les conseqüències de la força de l’aigua són majors com més s’hagi construït a les vores de rius i de rieres. Segons dades de la Generalitat, almenys un 15% del territori urbanitzat català està en risc d’inundació segons el Sistema Nacional de Cartografia de Zones Inundables, i l’informe RiskCat. Al municipi de Sitges “només” alguna zona del barri de Terramar quedaria inundada en el nivell 3 de la probabilitat que passi en 500 anys degut a la seva proximitat de la riera de Ribes. Malgrat que la zona estigui limitada en l’espai, el seu impacte podria ser important.
En qualsevol cas, l’obligació de les administracions públiques és gestionar el millor possible el present, però també preveure què ens podrà afectar en el futur i mirar de preparar-se, pensant en el benestar de les futures generacions.