Gestió

El diluvi universal

Jordi Mas Gestió 0 Comment
El diluvi universal

Penso que la sequera ens impactarà molt més del que ens pensem, i que no estem fent massa cosa a nivell col·lectiu per impedir-ho. I d’això no ens salva ni el diluvi universal. Si passés, si estigues quaranta dies plovent, ens podria ajudar segur, però no crec que solucionaria el greu problema de base. Aquest és estructural, no te solucions temporals ni tímides, cal un canvi de model de regeneració i de l’ús de l’aigua de totes totes. I aquest canvi tant ha de produir-se tan a les nostres llars com als espais comuns. Tots hem de canviar els hàbits respecte a l’ús d’un bé tant preuat com és l’aigua.

Anant bastant enrere, el llibre del Gènesi (6-8) ens parla que el Senyor va dir a Noè: “Veig que tu ets l’únic home just d’aquesta generació. Entra a l’arca amb tota la teva família. De cada espècie d’animals purs, pren-ne set parelles, cada mascle amb la femella; però, dels impurs, una sola parella, i de cada espècie d’ocells, set parelles, perquè se’n conservi l’espècie a la terra. D’aquí a set dies faré ploure durant quaranta dies i quaranta nits, i faré desaparèixer de la terra tots els éssers que vaig crear.” Aquest fenomen climatològic no es exclusiu dels textos bíblics, moltes altres religions i tradicions també el tenen incorporat en els seus escrits. Per tant, es pot pensar que algun fet molt singular va tenir lloc a la història antiga. No dic que sigui tot creïble de per se, ja que el Gènesi diu també que Noè “tenia sis-cents anys quan el diluvi va inundar la terra.” Tampoc pot ser que “el nivell de les aigües va créixer tant que quedaren cobertes totes les muntanyes més altes de la terra: per damunt dels cims més alts hi havia encara set metres d’aigua.” Això voldria dir com més que triplicar de cop tota l’aigua existent avui al planeta Terra.

Molts científics han investigat sobre possibles fenòmens històrics que haguessin pogut generar inundacions reals que haguessin inspirat el mite d’un diluvi universal. Com per tot, hi ha hipòtesis diverses i molt difícils de corroborar. Per exemple, a l’antiga Mesopotàmia, entre els rius Èufrates i Tigris, ara a Iraq, on la civilització sumèria va tenir el seu desenvolupament, hi ha evidència científica que les pujades dels dos rius, ubicats en una zona molt plana, podien haver generat una inundació amb una extensió tant àmplia que semblaria que “tota la terra estaria coberta d’aigua”. Aquests relats podrien haver quedat recollits i reinterpretats al llibre del Gènesi, molts anys després.

Tornant al moment actual i posant la vista en possibles inundacions en el futur, ens caldria revisar els possibles impactes sobre el nostre territori i la nostra manera de viure en vistes als propers efectes del canvi climàtic. La investigadora de la Universitat de Barcelona Glòria Furdada recomana revisar els límits territorials relacionats amb els riscs d’inundacions. Els plans de protecció existents diferencien entre tres nivells d’inundabilitat. Els terrenys que es consideren de més risc són els que, de mitjana, pateixen una inundació cada 10 anys. Són habitualment les lleres dels rius. Són públiques i no s’hi permet cap tipus de construcció. En segon lloc, els terrenys on hi pot haver una inundació en 100 anys. Aquestes zones es podrien utilitzar per a segons quins usos, com parcs o zones esportives, però no hi hauria d’haver edificis normals ni carreteres. A l’últim nivell, les zones amb un període de risc de 500 anys marquen ara la inundació més gran que es pot preveure. Cal evitar construir-hi infraestructures estratègiques com centrals nuclears, preses, complexos químics, etc. Com diu Furdada, el problema de les previsions d’inundació és que parteixen d’un càlcul que no té en compte el canvi climàtic. Una zona que s’inunda un cop en 100 anys potser passarà a ser inundable cada 70 o 50 anys. No som capaços encara de saber fins a quin punt canviarà, però ens hauríem de posar seriosament a predir escenaris de futur tenint en compte que, per exemple, en el passat any 2023 hem viscut ja diversos records històrics en altes temperatures, nivell de sequera, etc… El canvi climàtic va avisant a la seva manera i hem de ser capaços d’interpretar-la correctament. Amb el canvi climàtic, els esdeveniments meteorològics extrems són més freqüents. Les conseqüències de la força de l’aigua són majors com més s’hagi construït a les vores de rius i de rieres. Segons dades de la Generalitat, almenys un 15% del territori urbanitzat català està en risc d’inundació segons el Sistema Nacional de Cartografia de Zones Inundables, i l’informe RiskCat. Al municipi de Sitges “només” alguna zona del barri de Terramar quedaria inundada en el nivell 3 de la probabilitat que passi en 500 anys degut a la seva proximitat de la riera de Ribes. Malgrat que la zona estigui limitada en l’espai, el seu impacte podria ser important.

En qualsevol cas, l’obligació de les administracions públiques és gestionar el millor possible el present, però també preveure què ens podrà afectar en el futur i mirar de preparar-se, pensant en el benestar de les futures generacions.

Que treballin els joves

Jordi Mas Emprenedoria, Estratègia, Gestió , , , 0 Comment
Article aparegut a L’Eco de Sitges el 17 de març 2023

Segons el psicòleg K. Dunker, els humans tenim un problema quan tenim un objectiu però no sabem com assolir-lo. Reitman se centra en si tenim ben o mal definit el problema: coneixem al detall l’estat inicial de la situació i l’estat final desitjat? És clar que l’atur laboral a la nostra societat és un veritable problema. Coneixem bé el detall de la situació actual de partida. No tinc tant clar que sapiguem on volem arribar i menys encara com fer-ho per arribar-hi. Si fos així, segur que no estaríem tan malament com estem ara.

A l’estat espanyol tenim la major taxa d’atur de la Unió Europea, un 13% al gener del 2023. Això vol dir estar a la darrera posició quant a ocupació laboral. La mitjana europea de l’atur se situa al 6,1%. En el cas de les dones també és el percentatge més elevat a Europa amb un 14,6% d’aturades (11,5% pels homes). La diferència entre la taxa d’homes i dones també és a Espanya la més abrupta. La segona pitjor taxa d’atur femení la te Itàlia amb un 9,5%. Realment els números fan feredat. En el cas dels joves per sota dels 25 anys, la taxa puja al 29,6%, la pitjor amb escreix de la Unió Europea que té els 14,4% com a mitjana. Aquí però, potser trobem una mica de llum, les dones joves estan millor posicionades que els homes, a diferència del que passa considerant totes les edats.

Mirant molt més a prop, també al gener del 2023, la taxa d’atur a la comarca del Garraf era de 12,03%, essent a Sitges del 9,34%, i a Sant Pere de Ribes un 12,01%. Certament una tendència millor que a Espanya, però encara lluny de la mitjana europea que ens hauria de servir de guia. A Sitges hi havia 1029 persones aturades, un 56% dones, al gener del 2023; mentre que a Ribes eren 1640, amb un 60% de dones.

Aquesta és doncs la situació actual, el punt de partida del problema. Seria fàcil fixar l’objectiu on arribar en els valors de la mitjana europea, però probablement pecaríem de massa optimistes i l’esforç per arribar-hi seria majúscul. Mirant endavant, jo em fixaria un objectiu més prometedor: que els joves treballin, hauríem d’aconseguir que la taxa d’atur juvenil sigui equiparable a la mitjana europea. Això sembla poc impactant, ja que només afectaria a una part petita de la població, però en clau de futur seria potser una de les millors decisions estratègiques. El fet que una gran majora dels joves treballessin els posaria al capdavant de les tendències consumistes en l’economia. Això, ja de per si, impulsaria la innovació a les empreses que també necessitem com el pa que mengem. És obvi que les pautes de consum de la gent gran son molt diferents de les dels joves i això ja representaria un bon revulsiu per a les empreses. A vegades penso que la nostra economia està preparada pel futur però que sempre està esperant algun canvi, algun desllorigador que vingui de fora. Imagineu per un moment que els vostres fills i filles tinguessin plena ocupació i fossin els principals consumidors a la nostra economia: no penseu que tot seria força diferent? Els productes i serveis que s’oferirien anirien canviant cap a la nova demanda jove. I jo crec que això passaria per bé, ja que ens avançaríem uns quants anys al que ha de venir com a evolució natural del mercat. Encara ens quedaria oberta la incògnita de com ho fem; com podem realment fer que la majoria dels joves treballin, que trobin una feina que els pugui transformar en els consumidors principals?

Quan parles amb empresaris, que són els agents principals de la nostra economia, et diuen de manera reiterada, siguin del sector que siguin, que no troben prou treballadors capacitats per a tirar endavant els seus projectes empresarials de futur. Fa poc, en un debat sobre el futur de la vegueria del Penedès, en Josep Ametller, director general i cofundador d’Ametller Origen, reconeixia el que li costa a la seva empresa trobar treballadors, tant per les feines al camp com a les botigues. Un altre exemple idèntic el posa l’empresa de material elèctric Simon d’Olot quan crea la seva Simon Academy per a formar, ella mateixa, els professionals que no troba al mercat. O també quan Endesa es qüestiona si tenim ja disponibles els professionals que ens han de conduir a la transició energètica tant necessària en la nostra societat. La paradoxa que les empreses necessiten treballadors que no troben, i tenir a la vegada aquests elevadíssims números d’atur, ens hauria de fer vergonya com a societat.

No podem acusar directament al sistema educatiu públic d’aquesta situació. Al final l’origen de molts problemes socials els ubiquem a l’escola i això no és sensat. Ens hauríem de creure de debò que problemes com aquest no els resoldrem sense una veritable col·laboració públic-privada plena, transparent i seriosa.

Que-treballin-els-joves-Marc-2023Descarga

The Open Scientific Career

Jordi Mas Gestió , 0 Comment

We all agree that the modern scientist is made, not born. Thus the main features of scientific work, such as the generation, maintenance, transmission and authority of knowledge can be learnt and mastered. We cannot doubt that scientific research is a social activity and, in order to understand it, special emphasis should be placed on how scientists behave towards one another, how they are organised and how information passes between them. Scientists form part of a community that is auto regulated since its members have to participate in the approval of other scientists’ research output (by accepting manuscripts to be published in scientific journals that are added to the author’s curriculum vitae), on the boards that hire or fire scientists for different positions, on the committees that rank research proposals or grants, etc. As an academic community, however, it needs to become more articulate, persuasive and influential in holding up the values of science and the leadership that this requires, in all its forms. Some authors may think that scientists are internally motivated, dedicated, even called, to their work; they are selfless, resistant to convention and authority, intentionally blind to social convention and prejudice, unconcerned for fame and material reward, open.

The Open Science movement has been unfolding intensely over the past years to improve the credibility and reproducibility of science. Key domains of Open Science practices include Open Data; Open Source; Open Notebook; Open Access; Open Peer Review; Open Education; and citizen science (involving the general public in scientific research). Open Science aims to make scientific data and research accessible to all levels of an inquiring society. We should then include the personal endeavour of a scientist (their science career) in this same movement and assess the career of a scientist as an Open Scientific Career.

Scientific careers should be Open, in the broadest sense of the term. Besides Open Science, Open Innovation defines the multiple paths of knowledge going from academia to companies, to users and back. In this context, science careers should also be open, meaning that scientists should have the skills to succeed in different working environments. Programmes that facilitate the contact and transit between the academic and business worlds are now usual. Flexibility of working conditions, hiring requirements, and different types of job agreements should allow the positive flow of scientists to the companies’ labour market. This, however, is not an easy task, since the Science community and the business community still have their own standard rules. Ostensibly doctoral graduates secure better employment than those with only an undergraduate degree, enjoying a higher employment rate, more highly skilled work, increased earnings and a reduced gender pay gap. For instance, some studies show that most postdocs will not find tenure-track positions within universities, while postdoctoral fellowships are viewed as positions that prepare PhD students for academic careers. Postdocs consequently pursue non-academic jobs that differ in the degree to which they utilise postdoctoral scientific training. Multiple individual, principal investigator (PI), as well as organisational and policy factors, including the lack of relevant skills, absence of support— and in some cases opposition—from their PIs, and poor availability of non-academic career preparation opportunities, influence scientists’ transition to non-academic careers. Viewed collectively, these elements likely hinder a move to non-academic scientific positions and thus have consequences for postdoc career trajectories and, by extension, the utilisation of new knowledge.

An Open Scientific Career implies that all decisions taken should be strategic. The scientific career should be goal oriented, planning for and addressing the researcher’s own objectives. An internal analysis of our personal strengths and weaknesses should precede the external assessment of the opportunities out there. The alignment of personal assets with foreseen objectives and milestones should be carried out in a strategic way. For example, changing institutions is a key career decision for scientists, playing an important role in education, scientific productivity, and the generation of scientific knowledge. Some authors affirm that a scientist’s profile determines their decision to move (i.e., change institution). Their recent scientific career, the quality of their scientific environment, and the structure of their scientific collaboration network influence to a high degree the next researcher’s move and which institution they will choose.

Stating the obvious, an Open Scientific Career should be international. Even though in some cases the research focus has some local aspect to deal with, the general scope and the interrelations with others have to be in the international context. In this respect, mobility programmes are extremely important, allowing scientists to stay for short or long periods of time with groups in other countries. These programmes help to reinforce (for the hosting lab and for the visitor) the social dimension of the scientific activity. Special emphasis should be placed on links to science in developing countries. As Mirjana Povic states: “More scientists should consider sharing their experience and knowledge in developing countries … You can make huge personal and professional progress by going outside your normal routine and comfort zone. You learn many things when you adapt to different conditions …This life isn’t easy. But scientists can adapt and find ways to get things done. We learn new ways to do things and discover patience that we didn’t know we had. That comes in handy in many areas of life.”

Finally, the Open Scientific Career has to be ethical. The scientist’s behaviour and activities have to be respectful of oneself, others, and the environment. And knowledge is called on to play an essential role. As Hans Jonas states: “No previous ethics had to consider the global condition of human life and the far-off future, even existence, of the race … Knowledge, under these circumstances, becomes a prime duty beyond anything claimed for it heretofore, and the knowledge must be commensurate with the causal scale of our action.”

Science may err, but it is, after all, self-correcting. And similarly, the Open Scientific Career may err, but adaptation and redirecting is an intrinsic part of it.

References: The Open Scientific Career Path to Integrity website

Aquest aire és potable?

Jordi Mas Gestió , 0 Comment

Tots hem vist, caminant per la muntanya, una font d’aigua amb un rètol que deia “Aquesta aigua és (o no és…) potable”. Mai no hem vist però cap rètol que digui quelcom semblant per l’aire. Ningú ens diu si aquest aire es pot o no es pot respirar. A Espanya, és el BOE (Boletín Oficial del Estado) que publica les actualitzacions del Real Decreto 140/2003 que estableix els criteris sanitaris de qualitat de l’aigua de consum humà. Allà es determinen els valors límit de determinats paràmetres que ha de complir una aigua per a ser considerada potable oficialment, així com les metodologies que ha de seguir la seva anàlisi. No hi ha res semblant per l’aire amb aquesta concreció.

El 1854, després d’afectar prèviament a altres indrets del món, va aparèixer al sud de Londres, al barri de Soho, un brot de còlera. Com ara amb la COVID-19, en els primers moments de l’aparició de la malaltia del còlera, no es disposava d’informació prèvia. En aquell cas, les primeres impressions mèdiques identificaven el còlera amb una malaltia de la sang que es transmetia per l’aire. Per sort, el metge John Snow, en contra de l’opinió generalitzada, pensava que la infecció provenia d’algun aliment o d’aigua contaminada. Conegut ara con el pare de l’epidemiologia, Snow va fer un seguiment detallat de les persones que s’havien infectat i del lloc on s’abastien d’aigua, i tot el va dirigir cap a una font del carrer Broad. Fins i tot va trobar explicacions encertades pels casos de gent que vivint lluny havien contret la malaltia o dels que estan al costat no havien emmalaltit. La recerca sobre els casos i una anàlisi detallada de cadascun el va portar a trobar la solució i va fer tancar aquella font. El còlera, com ara sabem, prové de la infecció pel bacteri Vibrio cholerae i es tramet per l’aigua contaminada. Avui tenim la tecnologia disponible per a determinar si una mostra d’aigua és susceptible o no de portar agents infecciosos. De moment, això no passa amb l’aire.

Avui en dia els epidemiòlegs tenen moltes més eines que abans però no són encara suficients per detectar si l’agent infecciós està present a l’aire. Del SARS-CoV-2 podem detectar mitjançant PCR la seva presència a les mucoses nasals o del coll; però no podem detectar si està present a l’aire que respirem i en quines concentracions. La tecnologia sí que ens permet amb molta precisió calcular la concentració de diversos compostos químics com òxids de sofre, de nitrogen, compostos de carboni, halogenats, etc., però no tenim a l’abast un mesurador de partícules del virus de la COVID-19 a l’aire. I això certament ens ajudaria molt.

Malgrat que l’Organització Mundial de la Salut, ara fa un any, va posar molt d’èmfasi en portar mascareta, rentar-se les mans i mantenir una distància d’uns 2 metres com a mesures essencials en la lluita contra la propagació de la COVID-19, ara el factor de la ventilació pren també molta rellevància. La renovació de l’aire en els espais tancats – allà on és més probable que una persona infectada pugui transmetre el virus – pot acabar sent la nostra gran aliada per superar la situació actual. De fet, hem tingut les aules de les escoles amb les finestres obertes de bat a bat, malgrat el fred, per reduir al mínim el risc de contagi. Si no podem fer la nostra activitat a l’aire lliure on el factor de dilució és molt gran i la situació força segura, hem de fer que l’espai tancat tingui una molt bona renovació d’aire.

Si tenim en compte que fem unes 15 respiracions per minut i que cada vegada respirem 0,5 litres d’aire, al llarg del dia estem respirant més de 10.000 litres. Si compartim l’aire entre diverses persones en una sala tancada sense ventilació és probable que acabem respirant el mateix aire que la resta i inhalant, si fos el cas, les partícules del virus que exhalaria una persona que estigués infectada. Les molècules i partícules que viatgen per l’aire segueixen òbviament les dinàmiques de difusió dels fluids. Un llibre molt interessant de caire divulgatiu sobre l’aire que respirem és “El último aliento de César. La épica historia del aire que nos rodea” deSam Kean, traduït al castellà per Ariel el 2018. Algú pot estar segur que no ha respirat mai alguna de les molècules presents a l’aire que va expirar Juli Cèsar en el seu darrer alè?

Per acabar, d’ara endavant haurem de posar molta més atenció a com estan construïts els nostres edificis, els espais públics i també les nostres cases. Una millor renovació de l’aire haurà de ser un requisit a exigir per les administracions públiques. Malgrat que en general les recomanacions són que a casa tinguem una renovació total de l’aire de 0,35 a 1 renovacions per hora, a una oficina de 2 a 3 i a determinades sales d’hospitals de 6 a 12, potser seria ara un bon moment per revisar aquests valors. A Espanya aquest aspecte està regulat en el Codi Tècnic de l’Edificació i en el Reglament d’Instal·lacions Tèrmiques dels Edificis segons la tipologia i ús de l’indret. Potser estaria bé unificar i ampliar normatives per fer que els nostres edificis siguin del tot saludables, fent més saludable la nostra vida al seu interior.

aire-potable-1Descarga

La COVID-19 ha de donar impuls a la reforma del sistema de salut

Jordi Mas Gestió , 0 Comment
La COVID-19 ha de donar impuls a la reforma del sistema de salut

Una crisi sanitària, social i econòmica com la que ens ha comportat la COVID-19 ha de comportar un procés de reflexió sobre els resultats, recuperació de recursos i reforma del sistema de salut, amb l’objectiu de minimitzar l’impacte de pandèmies futures. La millora del sistema de salut, amb el que hem aprés de l’època COVID-19, s’ha de basar en 4 eixos de millora. El primer – la SALUT PER A TOTS I SEMPRE – posa de manifest que la lluita contra pandèmia ha deixat al descobert altres àmbits de la salut i que els mateixos mecanismes de prevenció de contagis (confinament massiu) han comportat altres patologies sobre tot en salut mental i de la conducta. El segon té a veure amb la TECNOLOGIA aplicada al sistema sanitari, tant des del punt de vista de l’atenció virtual, la telemedicina, com l’ús de les dades en la millora del sistema. La compaginació del tractament personalitzat amb l’ús d’eines digitals s’ha d’intensificar i potenciar. Tercer, cal desenvolupar un sistema de salut basat en l’ECOSISTEMA LOCAL que integri els diferents agents involucrats com a proveïdors de salut. I finalment, cal garantir en tot cas, la SOSTENIBILITAT del sistema: tant des del punt de vista de finançament com en l’establiment de mecanismes que vagin més enllà del cobriment de les necessitats actuals sinó que puguin definir les necessitats encara no identificades però que de ben segur poden arribar i tornar a fer trontollar el sistema en un futur.

https://www.mckinsey.com/industries/healthcare-systems-and-services/our-insights/the-great-acceleration-in-healthcare-six-trends-to-heed

La recaptació de fons és una feina dura …

Jordi Mas Finançament de la ciència; finançament I+D, Gestió, Marketing de la ciència , 0 Comment

portada confe 2008La recaptació de fons és una feina dura …

És més fàcil recaptar fons per a un programa que ajudi a nens abandonats a Somàlia que per a una activitat científica que expliqui la física als nens de les escoles locals.

És més fàcil patrocinar un popular equip de futbol que un esdeveniment científic en què participin premis Nobel.

ESTÀS D’ACORD?

Pots baixar-te la presentació aquí: Fundraising for science events, JMas, Liblice 2008

Experts, periodistes i polítics

Jordi Mas Gestió 0 Comment

experts fotoDurant la COVID19 el focus d’atenció quant a l’actualitat s’ha centrat en un nou triangle: el que formen els polítics amb una especial participació d’experts en diverses matèries i dels mateixos mitjans de comunicació. Sembla ara que tots aquests tres col·lectius han agafat ara un rol determinant a l’hora de prendre les decisions.

Els polítics, estant al capdavant de la maquinària administrativa de l’estat o dels seus ens dependents, ja no prenen les decisions de manera directa. Es basen sobretot en l’opinió d’uns experts que els assessoren en com pot evolucionar l’impacte de la pandèmia en els serveis públics, sobretot els sanitaris. Certament, com la majoria de polítics no són epidemiòlegs, ni metges, ni microbiòlegs, no tenen prou coneixements ni criteris per fer front a aquesta situació excepcional. Depenen doncs dels equips d’experts que els assessoren i dels quals se n’han de refiar forçosament. En certa manera, sembla com si descarreguessin la seva responsabilitat en els experts. Prioritzant la salut de les persones per sobre de tot, com no podria ser d’altra manera, escolten uns experts que poden ser tant interns de l’administració com externs d’altres institucions. És clau doncs la manera com seleccionen els experts a qui escolten. Un biaix en aquesta selecció d’experts pot portar a prendre decisions que no són del tot encertades.

Els periodistes tenen, per mi, un paper molt més delicat del que seria atribuïble als representants del mitjans de comunicació en un moment que no fos tant transcendent com aquest que estem vivint. Fan la seva feina, essent l’altaveu de la situació diària de les dades oficials de la pandèmia i dels seus efectes en la nostra societat. Com també és normal, destapen les incoherències dels programes públics de confinament, de vacunació, etc. Opino que sovint fan massa èmfasi en les desgràcies que ens està portant la pandèmia, que són moltes, sense valorar suficientment els aspectes positius que té la reacció optimista i innovadora de molta gent, de moltes empreses. Com tampoc són experts epidemiòlegs, fan d’altaveu de determinats experts seleccionats d’alguna manera que donen la seva opinió professional de la situació. Trobo a faltar un major rigor en la selecció dels experts. És ben cert que no tenim ben estructurat l’accés de la societat al coneixement científic que, per definició, hauria de ser obert i plenament accessible. Aquest – el de l’Open Science – contínua essent un dels reptes del sistema de ciència al nostre país. La barreja d’experts de diferents nivells, de diferents disciplines, a diferents mitjans de comunicació, pot arribar a confondre a la ciutadania i, fins i tot, poden arribar a influir en les decisions polítiques sobre la qüestió. Tant el fet de vetar a certs experts com el de prioritzar-ne a certs altres no ajuda a tenir una visió àmplia, transversal i complerta de la situació.

Els experts són el tercer element d’aquest nou triangle en la gestió d’aquesta crisi. Però, què és un expert? Qui és expert? Expert en què? Normalment, una persona experta és aquella que pels seus coneixements i experiència en una determinada matèria ha assolit unes competències que li donen una certa autoritat per a poder opinar sobre aquella matèria concreta. Fa uns anys, aquesta autoritat estava reservada als catedràtics de les universitats. Sortosament el coneixement científic s’ha anat popularitzant i s’han ampliat el nombre i tipologia de nous agents que el transmeten a la societat. Destaquen als mitjans aquells experts locals que desenvolupen la seva carrera professional a una institució estrangera de prestigi; és un bon símptoma de la qualitat del nostre sistema per exportar gent amb talent. Crec que hem caigut en una certa disbauxa d’experts en la que fins i tot exministres amb una carrera excel·lent en economia parlen de la capacitat de propagació del virus, per exemple. Crec que s’hauria d’evitar que els experts comentin sobre coses que no són la seva especialitat. No ajuda.

Malauradament cap dels tres col·lectius tenen la visió de conjunt necessària per gestionar idealment un problema tan complex com una pandèmia en la societat i l’economia del segle XXI. Estic segur que ens en sortirem, i prou bé al final. Però també estic segur que no haurem aprés tot allò que aquest darrer any ens ha ensenyat. Continuem veient els problemes des de la reducció i no des de l’amplitud d’àmbits sobre els quals impacta. El coneixement científic està estructurat en disciplines, sovint estanques i aïllades de la resta. L’administració pública està dividida en departaments que, en alguns casos, fins i tot es contradiuen. Aquesta manera d’estructurar-nos ens fa perdre visió de conjunt. El col·lapse del sistema sanitari i el de les empreses de restauració, per exemple, són parts del mateix problema. El drama sanitari, econòmic i social va tot junt i s’ha de gestionar conjuntament. Que la salut de l’ésser humà és prioritària, és evident; però que això impliqui que deixem de banda els altres aspectes no hauria de ser normal. El gran repte de futur és ser capaços de gestionar la globalitat de la vida de les persones.

El repte de la docència en línia per a un professor universitari

Jordi Mas Gestió, Microbiologia, Noves tendèmcies 0 Comment

Captura lab online tuitcaptura tuit de classe intCom tants altres professors universitaris, he experimentat un gran canvi en la docència aquest passat curs a causa del COVID-19. Hem canviat les classes presencials per les classes en línia intentant que sigui el més adequat i flexible per als nostres estudiants, però també ens hem hagut d’assegurar que obtinguin els coneixements i les competències que s’esperaven per a aquesta matèria. Passar a l’ensenyament en línia no és un gran problema si es planteja abans de l’inici del curs. Fer-ho enmig del curs ha estat fer un esforç enorme per a tots. I, a més a més, és probablement el repte més ingent que he fet a la universitat: el fet de transformar sessions pràctiques de laboratori de microbiologia a la docència en línia.

Els bacteris de la nostra boca: amics o enemics?

Jordi Mas Gestió 0 Comment

Foto de Jordi 4  Participar a la Nit de la Recerca fent una xerrada a nois i noies de batxillerat (en aquest cas del IES Can Puig, de Sant Pere de Ribes, Garraf), sempre és un goig. Hauria de ser gairebé obligatori que els joves que -malgrat que potser no ho mostren explícitament- estan interessats en la ciència i en el coneixement puguin tenir contacte directe amb experts i investigadors que els donin continguts novedosos i transversals sobre diferents matèries.
La darrera vegada que hi vaig participar, el 2019, vaig fer la xerrada sobre “Els bacteris de la nostra boca 20190926 IES Can Puig” i va ser molt gratificant per a mi i espero que valuós per a alguns d’ells. Us deixo la presenatció a l’enllaç per si us interessa. Els microorganismes són els éssers vius més desconeguts -potser perquè no els podem veure a simple vista- però els que viuen a la nostra boca, encara més. La influència del marketing de productes bucals cau com una gran llosa a l’hora d’explicar com de necessaris són els nostres bacteris bucals. A vegades, per diferents motius, segueixo la trajectòria universitària de joves a qui he donat xerrades o classes. És fantstic veure com es forma el talent de cadascú d’ells i sobre tot poder veure com van treient el millor d’ells mateixos. De fet, tot el que seran ho porten una mica dincs; només cal fer-lo aflorar.