En un moment en el que s’està debatent al Parlament la reducció dels preus públics universitaris i, fins i tot, la seva eliminació envers una universitat gratuïta, seria convenient refrescar un concepte que, en alguns països, ha fet més fortuna que aquí: la universitat emprenedora. El llibre que vaig escriure en col·laboració amb altres professors del Tecnocampus Mataró (“10 passos per a ser una universitat emprenedora”; 2011; http://www.ub.edu/xarxaempren/images/M_images/Pdfs/10passos_uni_empren.pdf ) se centrava en el concepte d’universitat emprenedora entesa com a institució capaç de cooperar amb l’empresa per tal de potenciar-ne l‘activitat innovadora, de generar coneixement amb valor de mercat, de gestionar els seus drets de propietat intel·lectual, de millorar l’ocupabilitat i la capacitat emprenedora dels seus graduats, i d’afavorir la creació de spin-offs (empreses derivades) innovadores i de base tecnològica amb un potencial elevat de creixement i d’internacionalització.
La universitat emprenedora replanteja els seus rols i posicions envers les tres missions de la universitat: docència, recerca i transferència de coneixement, i les combina totes tres en un marc comú, amb la qual cosa esdevé una institució de servei públic amb responsabilitats en el desenvolupament social del seu entorn, en col·laboració amb altres institucions públiques i privades.
El llibre neix amb motiu d’un nou concepte d’universitat, la que reflecteix la redefinició de la tercera missió que acompanya les ja tradicionals de docència i recerca. Aquesta tercera missió és la que s’implica en el desenvolupament social, econòmic i cultural del territori del seu àmbit d’influència: és la missió de la connexió social, una missió que vol fer de la universitat el motor del canvi de la societat i interactuar amb tots els agents de la societat per tal que evolucionin cap a una millor situació de progrés. Aquesta nova missió fa que la universitat es qualifiqui d’emprenedora.
A la fi, tot té a veure amb el finançament universitari. Qui ha de pagar la universitat dels nostres joves? Els seus pares? Ells amb el seu esforç? La totalitat dels ciutadans, tinguin familiars o no que vagin a la universitat? El meu capítol sobre “Aportacions a un model econòmic i de finançament” (pp. 157-181) pretén reflexionar sobre les vies de finançament de la universitat desgranant cadascuna de les seves missions que li són pròpies: docència, recerca i funció social. A través del Business Model Canvas, s’identifiquen els elements que contribueixen a cadascuna de les missions, en una manera molt gràfica obra de l’ Alexandra Etel Rodríguez Montenegro.
Finalment, i connectant amb l’inici, cal ser molt curosos amb les reclamacions sobre finançament addicional en els serveis públics. Podem caure en la trampa perversa derivada de la mateixa estructura econòmico-financera d’un estat. La “caixa única” és un concepte que no ajuda a gestionar bé. Cal identificar cada despesa concret amb una corresponent font d’ingressos suficient. Si no fem això sempre ens estarem fent trampes al solitari.
